Memòria històrica vers un poble oblidat
L'esperança dels oblidats és la història d'un poble Africà, que duu més de 33 anys en un camí sense tornada, rumb a un somni comú que comparteix tot un poble, el camí cap a la llibertat.
La terra dels sahrauís, el Sàhara Occidental que figura en la llista dels territoris on ha de ser aplicada la declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials per la resolució 1514 en l'any 1960. Més tard l'ONU, en l'any 1965 comença a pressionar al Govern espanyol perquè es descolonitzi el Sàhara Occidental, però al mateix temps en el país veí al Marroc, el rei Hassan II prepara ideològicament al poble marroquí amb la famosa “Marxa Verda”, que va consistir en l'enviament de centenars de milers de marroquins cap al Sàhara. El 31 d'octubre de 1975 l'exèrcit del Marroc fustiga el territori sahrauí. El 21 de juliol de 1979 en el cim de la OUA de Monròvia, es reconeix el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació i independència i mesos més tard el 12 de novembre de 1979 el Tribunal dels Pobles emet un dictamen a Brussel·les donant suport el dret a la independència dels sahrauís.
El camí dels oblidats ha estat molt llarg i dur, ple de falses esperances i compromisos incomplits, que només han estat un alè i un sospir als quals solament esperen que passi un miracle. No cap el mínim dubte que l'escenari polític, des de sempre dintre dels organismes internacionals, és la pau i el dret internacional, fet a la mesura dels països permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, per la qual cosa a l'hora de prendre dures decisions en aquest organisme, la voluntat d'un d'aquests països per les seves raons econòmiques i els seus interessos està per sobre de tot, per més que es tracti de la legalitat i drets. Aquest organisme des de sempre ha estat una aspiració de la humanitat com una institució necessària després de la segona guerra mundial per a dotar-se d'un fòrum per a la pau, i s'ha convertit en un eco de la política internacional on es fan progressos fent errors a causa de els mecanismes administratius i a la manera que es prenen les decisions en els tres òrgans de Nacions Unides, que també plantegen seriosos dubtes a causa de la crisi dintre de la constitució dels drets.
Un dels reptes de l'ONU, quan té raonaments i arguments, és intervenir en els països quan els drets estan violats, com en el cas del Kuwait quan va ser envaïda militarment pel règim de Sadam Husein en l'any 1991, quan vam ser testimonis de les mobilitzacions i la “bona voluntat” de la comunitat internacional, sota la bandera d'Estats Units en defensa d'aquest petit país. O altre cas que ha motivat als saharauis a resistir, el cas de Timor, que va ser envaït per Indonèsia en el 7 de desembre de 1975 i gràcies a la lluita digna d'aquest poble avui Timor, és un país lliure i sobirà. Els dos casos esmentats tenen molt en comú amb el que ha ocorregut en el Sàhara occidental, l'últim país del món per descolonitzar. El seu territori està ocupat i dividit per murs de l'exèrcit d'ocupació marroquina. La seva població és víctima de tot tipus de violència per part de l'estat marroquí. Sembla que són suficients raons i arguments perquè aquest organisme compleixi la carta de Nacions Unides, que consisteix a garantir els legítims drets dels pobles i el dret a la lliure determinació dels pobles quan hagin estat reconeguts per la carta de l’ONU.
El Front Polisario és reconegut per l'ONU com únic i legítim representant del poble sahrauí i de la R.A.S.D, l'estat sahrauí reuneix els elements que l'ordenament internacional requereix i que està reconegut per més de 73 estats dels cinc continents. La República Àrab Sahrauí Democràtica, és membre permanent a la Unió Africana i el seu president és vicepresident d'aquest organisme. Està clar que la comunitat internacional reconeix l'existència del poble Sahrauí, amb un desig d'independència i sobretot el reconeixement internacional i el respatller a la seva lluita per la legalitat internacional. Des de sempre la guerra del Sàhara, ha estat una forma d'expressió dels sentiments patriotes dels sahrauís en defensa de la seva llibertat. A pesar que la guerra és la mostra del fracàs polític, els sahrauís sempre han deixat clar que mentre hagi obstacles a la pau, és lícit el recurs a les armes i la pèrdua de l'ONU està en el seu fracàs a trobar una solució pacífica i justa.
Aquest és un breu relat de la història dels oblidats, els sahrauís, els quals van ser obligats a l'exili i encara pregunten: Perquè ens menteixen?, Perquè ens enganyen?, Perquè no donen tot el que ens han promès?, perquè ens traeix el govern espanyol quan el seu poble ens dona suport, també traeix al seu poble? , i perquè, perquè, perquè?....massa perquès.
L'esperança dels oblidats és la història d'un poble Africà, que duu més de 33 anys en un camí sense tornada, rumb a un somni comú que comparteix tot un poble, el camí cap a la llibertat.
La terra dels sahrauís, el Sàhara Occidental que figura en la llista dels territoris on ha de ser aplicada la declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials per la resolució 1514 en l'any 1960. Més tard l'ONU, en l'any 1965 comença a pressionar al Govern espanyol perquè es descolonitzi el Sàhara Occidental, però al mateix temps en el país veí al Marroc, el rei Hassan II prepara ideològicament al poble marroquí amb la famosa “Marxa Verda”, que va consistir en l'enviament de centenars de milers de marroquins cap al Sàhara. El 31 d'octubre de 1975 l'exèrcit del Marroc fustiga el territori sahrauí. El 21 de juliol de 1979 en el cim de la OUA de Monròvia, es reconeix el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació i independència i mesos més tard el 12 de novembre de 1979 el Tribunal dels Pobles emet un dictamen a Brussel·les donant suport el dret a la independència dels sahrauís.
El camí dels oblidats ha estat molt llarg i dur, ple de falses esperances i compromisos incomplits, que només han estat un alè i un sospir als quals solament esperen que passi un miracle. No cap el mínim dubte que l'escenari polític, des de sempre dintre dels organismes internacionals, és la pau i el dret internacional, fet a la mesura dels països permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, per la qual cosa a l'hora de prendre dures decisions en aquest organisme, la voluntat d'un d'aquests països per les seves raons econòmiques i els seus interessos està per sobre de tot, per més que es tracti de la legalitat i drets. Aquest organisme des de sempre ha estat una aspiració de la humanitat com una institució necessària després de la segona guerra mundial per a dotar-se d'un fòrum per a la pau, i s'ha convertit en un eco de la política internacional on es fan progressos fent errors a causa de els mecanismes administratius i a la manera que es prenen les decisions en els tres òrgans de Nacions Unides, que també plantegen seriosos dubtes a causa de la crisi dintre de la constitució dels drets.
Un dels reptes de l'ONU, quan té raonaments i arguments, és intervenir en els països quan els drets estan violats, com en el cas del Kuwait quan va ser envaïda militarment pel règim de Sadam Husein en l'any 1991, quan vam ser testimonis de les mobilitzacions i la “bona voluntat” de la comunitat internacional, sota la bandera d'Estats Units en defensa d'aquest petit país. O altre cas que ha motivat als saharauis a resistir, el cas de Timor, que va ser envaït per Indonèsia en el 7 de desembre de 1975 i gràcies a la lluita digna d'aquest poble avui Timor, és un país lliure i sobirà. Els dos casos esmentats tenen molt en comú amb el que ha ocorregut en el Sàhara occidental, l'últim país del món per descolonitzar. El seu territori està ocupat i dividit per murs de l'exèrcit d'ocupació marroquina. La seva població és víctima de tot tipus de violència per part de l'estat marroquí. Sembla que són suficients raons i arguments perquè aquest organisme compleixi la carta de Nacions Unides, que consisteix a garantir els legítims drets dels pobles i el dret a la lliure determinació dels pobles quan hagin estat reconeguts per la carta de l’ONU.
El Front Polisario és reconegut per l'ONU com únic i legítim representant del poble sahrauí i de la R.A.S.D, l'estat sahrauí reuneix els elements que l'ordenament internacional requereix i que està reconegut per més de 73 estats dels cinc continents. La República Àrab Sahrauí Democràtica, és membre permanent a la Unió Africana i el seu president és vicepresident d'aquest organisme. Està clar que la comunitat internacional reconeix l'existència del poble Sahrauí, amb un desig d'independència i sobretot el reconeixement internacional i el respatller a la seva lluita per la legalitat internacional. Des de sempre la guerra del Sàhara, ha estat una forma d'expressió dels sentiments patriotes dels sahrauís en defensa de la seva llibertat. A pesar que la guerra és la mostra del fracàs polític, els sahrauís sempre han deixat clar que mentre hagi obstacles a la pau, és lícit el recurs a les armes i la pèrdua de l'ONU està en el seu fracàs a trobar una solució pacífica i justa.
Aquest és un breu relat de la història dels oblidats, els sahrauís, els quals van ser obligats a l'exili i encara pregunten: Perquè ens menteixen?, Perquè ens enganyen?, Perquè no donen tot el que ens han promès?, perquè ens traeix el govern espanyol quan el seu poble ens dona suport, també traeix al seu poble? , i perquè, perquè, perquè?....massa perquès.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada